My Territorial Pissings

admiració
Emoció produïda per la vista, la contemplació, la consideració, d'una persona o cosa extraordinària, meravellosa, d'una gran bellesa; sentiment de plaer i aprovació provocat per una persona o cosa que posseeix alguna qualitat extraordinària, excel·lent.

Quan l'admiració és vers les persones, acostuma a ser (com bé diu la definició) per alguna qualitat que sobresurt d'entre les demés. Encara que no sempre és així, també podem admirar petits detalls que per altres potser passen inadvertits, però que a nosaltres ens causen gran entusiasme. La bondat, la intel·ligència, el sacrifici, la entrega, l'esforç, la vocació...

D'aquesta darrera volia parlar, de la vocació. Trobo tan extraordinari quan algú té vocació pel que sigui, i que a sobre se les hagi manegat per poder-ne fer un mode i medi de vida. Jo, digueu-me cutre, però a la meva edat encara no sé pas quina és o quina podria ser. I no parlo d'aficions, ni de coses que ens agraden que per descomptat tinc les meves com tots vosaltres. Entenc per vocació algo que va molt més enllà, que no es queda només en un passatemps. Recordo, ja fa bastant de temps, haver escoltat per la ràdio, en boca de la tan estimada per alguns de vosaltres E. Moliner, una frase que em va quedar gravada a l'instant, deia "en aquesta vida qui té una vocació està salvat". I a mi només em queda que dir AMÉN.

Hi han paraules que no saps perquè t'encanten. El verb estimar segur que és un dels que més. Jo li tinc cert carinyu a algunes paraules en anglès com poden ser always, never, forever... I no li trobo cap explicació tret de que totes són adverbis i que m'agrada la seva aplastant rotunditat. Cap d'elles deixa lloc a matisos.

Sweet i love segur que també són algunes de les paraules més venerades, i juntes són difícilment superables. I ja quan formen part d'una cançó tan tendra com la següent només pots fer que escoltar-la i deixar-te endur i flotar entre les seves notes. Recordo que poc després de començar el bloc vaig penjar un escrit "Puñales" que parlava de les paraules i en deia que "sirven igual para hablar de lo que le agrada, que para hablar de lo que le hace daño".
Amb la música passa igual, segons com combinis les notes (i d'altres elements que intervenen que un analfabet musical com jo no intentarà explicar jaja ) poden donar lloc autèntiques obres d'art o també a autèntica merda (disculpeu la meva poca objectivitat jaja )
Bé... aquí va la cançoneta d'un grup anomenat Ghinzu (hi havien uns ganivets que es deien igual oi? jaja )

Tinc un problema. Quan m'agradaria actualitzar el bloc no en tinc temps, i quan en tinc no em vé de gust (això es pot aplicar en altres aspectes de la vida oi? jeje), em plauen altres coses tant o més banals jaja  O sigui... que per una cosa i una altra tinc el meu ciberWC mig abandonat. No, no és que m'hagi decidit de fer les meves necessitats en cap altre lloc, només és que dec estar patint una retenció de líquids jaja  Per tant, suposo que quan m'hi posi serà a sac pac, de mentres segueixo de ben a prop  la vostra alta activitat bloguera, m'encanta veure que heu tornat i amb força.

Però bé, avui 11S (data significativa, tot i que sincerament a mi me la sua bastant, suposo que sóc un mal català o de segona categoria. I que no se'm malinterpreti, m'estimo la meva terra i la meva gent com el que més, però no pas en detriment de res ni ningú.) m'he decidit a estirar de la cadena, ja veurem quan torno a passar-me per aquí, espero que ben aviat.

Aquí va lo nou d'OASIS. Más de lo mismo? En certa mesura sí, tot i que reconec que aquesta cançó té una mica més de potència i frescor que les darreres caques a les que em tenien acostumat. Així que sona prou bé... fins i tot m'agrada!

Ja som al Setembre, la calor no afluixa però per sort TOTS heu acabat les vacances (sí, sóc una mala persona que se n'alegra de que torneu a la feina jaja ) I per tant toca altra vegada agafar la rutina que alguns no havíem perdut però sí que un dia per una història, un altre dia per una altra, doncs havíem perdut el compàs.

Parlaria de mil històries, podria fer balanç de l'estiu i acabaria adonant-me'n que (com sempre) ha estat d'allò menys profitós. No pas per les bones estones passades, que han estat, sinó perque potser encara han sigut massa poques.

Però abans he de tancar el cicle de posts a lo recurso fácil amb una darrera cançó... Podria ser l'Enjoy The Silence dels Depeche Mode (per cert aquí en va una molt bona versió dels Lacuna Coil), o el Live Forever dels meus Oasis. Però m'he acabat decantant per aquest Wonderful Life... (Aquí en va una altra versió d'una absoluta desconeguda per mi anomenada Mathilde Santing. Fins i tot el Zucchero es va atrevir a versionar-la amb un resultat bastant òptim, sobretot el videoclip.

Perque sí, moltes vegades la vida ens mostra la seva cara més amarga, aquella que ens encongeix el cor i ens fan sentir insignificants. Però davant d'això sempre hem d'intentar trobar una escletxa i recordar que tot el que fa olor a vida és meravellós. Així que recorda sempre que malgrat tot... It's A Wonderful Life.