My Territorial Pissings

Avui faré una confessió un pèl temerària en els temps que corren. M'agrada la política. És més, m'encanta la política. Parlo de la política, no de corrupció, ni tripijocs, ni males arts.

El problema i el descrèdit que viu la política avui en dia no crec que li sigui atribuïble exclusivament. El que està podrit, el que no té massa principis, el que té pocs escrúpols, el que és corruptible, no és altra cosa que la pròpia societat. La política tan sols és un mirall on ens veiem reflectits i on ens cau la cara de vergonya en veure de què som capaços quan tenim una mica de poder.

Però aquesta no és la política que m'agrada. El que m'agrada són els debats d'idees, escoltar els arguments de totes les parts i treure les pròpies conclusions. Sóc dels pocs que s'empassarien tot el debat sobre l'estat de la nació. Sóc d'aquells que si pogués em miraria totes les tertúlies polítiques possibles. Sóc d'aquells que sempre estan pendents dels sondejos demoscòpics i de la seva evolució. Sóc dels que xalen com nens a les nits electorals i es passen les nits pendents de l'escrutini.
Avui per exemple, aquí em teniu escrivint quatre línies, amb el 324 de fons, escoltant mítings com moltes vegades faig, avui dels socialistes a la Festa de la Rosa, emprenyant-me per algunes coses que sento, assentint en d'altres.

Sí senyors, ho confesso, sóc un bicho raro.