My Territorial Pissings

Avui, com aquell qui no vol la cosa, m'he decidit a escriure alguna cosa. I just posar-m'hi he vist que tenia uns quants esborranys que, no sé per quins set sous, en el seu dia no vaig publicar. Aquest n'és un d'ells. Un particular homenatge al Mite de la Caverna de Plató:

S'entreveu una escletxa de llum que intenta obrir-se camí en l'habitació. La mires, no sabent si donar-li un cop de mà o privar-la de les seves intencions. De moment restes immòbil, contemplant-la, com fins ara. Saps que la llum ha cegat a més d'un i no en vols ser la seva propera víctima, prefereixes deixar-la fer. Per ara et sembla més que suficient el fet de només entreveure les ombres del teu voltant. Sols esperes el moment precís per obrir la finestra de bat a bat. Saps que mica en mica aquest moment es troba més i més a prop.

I el moment va arribar, vas decidir arriscar i vas guanyar.

Sembla mentida com passen els anys. Aquest bloc va néixer el dia 12/11/2007. El què significa que fa poc més d'un mes que aquest raconet va complir set anys.
Set anys en els quals hi ha hagut una mica de tot i en els que la vida m'ha donat mil voltes. Potser semblen poc, però no en són pas pocs. En tot aquest temps el món ha canviat moltíssim i el bloc ha estat un testimoni més d'aquesta transformació.

Tendim a celebrar més efusivament aquelles xifres que són rodones i exactes, els 5, els 10, els 25, els 50... A mi, per variar en les meves peculiaritats, m'encanta fer i celebrar les coses a la meva manera. I com que el número 7 és un dels meus preferits he cregut convenient no passar per alt aquest aniversari, encara que sigui una mica tard.

I si la cosa va d'aniversaris, enguany se n'han complert vint de la publicació de l'àlbum Definetely Maybe d'Oasis (I per tant, vint anys que els vaig descobrir). És una d'aquelles obres que no poden faltar a la discografia de qualsevol amant de la música pop/rock.

Aquesta va per mi!

He de confessar que fins fa no gaire la fotografia mai m'havia atret massa. Era d'aquelles coses que m'agradaven però a què no hi dedicava gaire atenció. Però ja fa un temps que sí que hi dedico més atenció. Fins i tot podria dir que m'hi estic aficionant una mica, encara que a nivell amateur i sense grans càmeres ni res per l'estil.

Val més una imatge que mil paraules

La seva popularitat ha vingut acompanyada de la de les #selfies, de les quals no en sóc gaire amant. No tant pel fet de fer-se una autofoto sinó pel tipus d'autofoto que acostumen a ser (pits, culs i músculs). Per no parlar de les animalades que arriba a fer la gent de vegades per fer-se'n una d'original, arriscant fins i tot la vida.
No res, em sembla que m'estic fent gran...

"una retirada a tiempo es una victoria"  Napoleón Bonaparte

"cuando una batalla está perdida, sólo los que han huido pueden combatir en otra" Demóstenes

Entonces, jamás dudes en darte por vencido sólo por orgullo. Hay que saber aceptar las derrotas igual que las victorias, de ellas se aprende muchísimo más. En la vida tienes que ser buen estratega, no quemes todos tus cartuchos en una batalla, aprende a suministrártelos, aunque no por ello dejes de entregarte totalmente en todo lo que hagas. Concéntrate en tu huída, seguro que en ella hallas nuevos combates que te harán olvidar duelos pasados. Quizá huir sea de cobardes, pero contemplar impasible como te consumes de estúpidos. Y tú, que eres?