My Territorial Pissings

He de confessar que fins fa no gaire la fotografia mai m'havia atret massa. Era d'aquelles coses que m'agradaven però a què no hi dedicava gaire atenció. Però ja fa un temps que sí que hi dedico més atenció. Fins i tot podria dir que m'hi estic aficionant una mica, encara que a nivell amateur i sense grans càmeres ni res per l'estil.

Val més una imatge que mil paraules

La seva popularitat ha vingut acompanyada de la de les #selfies, de les quals no en sóc gaire amant. No tant pel fet de fer-se una autofoto sinó pel tipus d'autofoto que acostumen a ser (pits, culs i músculs). Per no parlar de les animalades que arriba a fer la gent de vegades per fer-se'n una d'original, arriscant fins i tot la vida.
No res, em sembla que m'estic fent gran...

Avui faré una confessió un pèl temerària en els temps que corren. M'agrada la política. És més, m'encanta la política. Parlo de la política, no de corrupció, ni tripijocs, ni males arts.

El problema i el descrèdit que viu la política avui en dia no crec que li sigui atribuïble exclusivament. El que està podrit, el que no té massa principis, el que té pocs escrúpols, el que és corruptible, no és altra cosa que la pròpia societat. La política tan sols és un mirall on ens veiem reflectits i on ens cau la cara de vergonya en veure de què som capaços quan tenim una mica de poder.

Però aquesta no és la política que m'agrada. El que m'agrada són els debats d'idees, escoltar els arguments de totes les parts i treure les pròpies conclusions. Sóc dels pocs que s'empassarien tot el debat sobre l'estat de la nació. Sóc d'aquells que si pogués em miraria totes les tertúlies polítiques possibles. Sóc d'aquells que sempre estan pendents dels sondejos demoscòpics i de la seva evolució. Sóc dels que xalen com nens a les nits electorals i es passen les nits pendents de l'escrutini.
Avui per exemple, aquí em teniu escrivint quatre línies, amb el 324 de fons, escoltant mítings com moltes vegades faig, avui dels socialistes a la Festa de la Rosa, emprenyant-me per algunes coses que sento, assentint en d'altres.

Sí senyors, ho confesso, sóc un bicho raro.

Tendim a idealitzar temps passats. Jo no especialment, encara que sí musicalment. Em fascinen els anys 80. Crec que fou una dècada molt prolífica i a la vegada variada. De l'estètica millor no parlar-ne gaire, força extremada i poc convencional.

Amb aquesta idealització potser hi té a veure el fet que gran part de la meva infància transcorregué durant aquesta meravellosa dècada. No són pocs els dies que sense solta ni volta comences a recordar. Una cosa et porta a una altra, i des d'una cançó dels Spandau Ballet fas cap a aquells dibuixos animats que els dissabtes i diumenges tarda, després de dinar, mai et perdies. I és clar, el cervell no pot deixar-ho allí i acabes, sense saber com hi has fet cap, recordant aquella llauna de CocaCola ballarina que tenien a l'estanteria del bar del poble. I segueixes, i te'n recordes d'aquella pel·lícula que en el seu dia et va fascinar i que els seus efectes especials ara et semblen ridículs. I llavors et ve a la memòria...∞

Si sou dels meus, internet i Youtube en concret acaben resultant contraproduents perquè resulta ser un no parar, de videoclip en videoclip y tiro porque me toca.

Ja ens trobem a la segona quinzena d'agost, el que significa que ja va quedant menys d'estiu i conseqüentment tot anirà tornant a la normalitat del dia a dia.

I perquè em refereixo a la normalitat del dia a dia? Que no n'és de normal l'agost?
Doncs no. Millor dit, ROTUNDAMENT NO!

Hi ha moltes coses que no m'agraden d'aquest país en què vivim, una d'elles és precisament que a l'estiu, i més concretament a l'agost, sembla que tot s'hagi d'aturar, com si el món no seguís girant...

M'explico; ni se us acudeixi intentar fer qualsevol gestió (del tipus que sigui) mínimament important durant aquest període perquè tot intent serà en va, sobretot si tenen a veure amb l'Administració. Si us arriben a atendre ja us podreu donar per més que satisfets.

I no estic en contra de les vacances a l'estiu ni molt menys, és més, estic absolutament convençut que en un país amb el nostre clima, l'estiu és el període ideal per realitzar-les. El que sí penso és que s'han de saber racionar les coses sense que certs serveis puguin veure's afectats.

Per exemple, no em sembla massa normal que al mes d'agost a la DGT no li doni la gana que la gent es pugui examinar, quan de cara als estudiants, per exemple, pot ser la millor època.

Però en fi, vivim en un país que no és massa normal. Així que esperarem religiosament a que arribi el setembre. Mentrestant, podem entretenir-nos amb les coses bones o no tan bones que té l'estiu, com per exemple la cançó de l'estiu.

Avui m'he llevat demagògic...

demagògia
Ús dels mitjans necessaris, especialment afalacs fàcils i promeses sense fonament, per convèncer la gent de la conveniència d'acceptar unes idees, en especial un programa polític.


Qui més qui menys tots hem tingut i tenim els nostres moments de demagògia, tot i no exercir la política, així que no penso que sigui un terme exclusiu dels polítics ni la política en general.

Sovint concloem moltes discussions amb una frase demagògica, que si bé és cert que queden molt maques i semblen força el·loqüents, només busquen fer prevaldre la nostra argumentació.

A què vé tanta tonteria? Doncs a que avui em ve de gust precisament això fer demagògia barata, així que ja aviso d'avantmà que ningú s'ofengui per res del que pugui dir ;P

I és que hi ha un detall dels mitjans de comunicació en general que em treu molt de polleguera, i és que quan es parla d'algun delicte comès, sempre fan menció a la nacionalitat del delinqüent. Sempre? No, sempre no. Quan el delinqûent és autòcton, el seu orígen ja no sembla importar. Ho sento, però a mi això em sembla d'una irresponsabilitat absoluta, que només fa que crear alarma social, i dificultar la ja de per sí difícil integració social de certs col·lectius. I és cert, la culpa no és exclusivament d'uns ni dels altres, cadascú deu haver de posar de la seva part, però detalls com el mencionat no em direu que no els dificulta les coses?

O parlar del "problema de la immigració"? Com que problema? Quina putada veritat? Que hi hagi gent que vingui al nostre país en busca d'un futur mínimament digne, quan jo enguany potser només podré fer un viatget de vacances enlloc de 2 o 3? Ja sé que el tema és molt complex i difícil de tractar, però mai hauríem d'oblidar que en tot moment estem parlant de persones. Que cadascuna d'elles porta a les seves esquenes una història. I que ningú té culpa d'haver nascut ón ho hagi fet, ni de voler una vida millor per ell i els seus.

Res, que de vegades veus unes injustícies tan flagrants que et deixen un absolut sentiment d'impotència.

admiració
Emoció produïda per la vista, la contemplació, la consideració, d'una persona o cosa extraordinària, meravellosa, d'una gran bellesa; sentiment de plaer i aprovació provocat per una persona o cosa que posseeix alguna qualitat extraordinària, excel·lent.

Quan l'admiració és vers les persones, acostuma a ser (com bé diu la definició) per alguna qualitat que sobresurt d'entre les demés. Encara que no sempre és així, també podem admirar petits detalls que per altres potser passen inadvertits, però que a nosaltres ens causen gran entusiasme. La bondat, la intel·ligència, el sacrifici, la entrega, l'esforç, la vocació...

D'aquesta darrera volia parlar, de la vocació. Trobo tan extraordinari quan algú té vocació pel que sigui, i que a sobre se les hagi manegat per poder-ne fer un mode i medi de vida. Jo, digueu-me cutre, però a la meva edat encara no sé pas quina és o quina podria ser. I no parlo d'aficions, ni de coses que ens agraden que per descomptat tinc les meves com tots vosaltres. Entenc per vocació algo que va molt més enllà, que no es queda només en un passatemps. Recordo, ja fa bastant de temps, haver escoltat per la ràdio, en boca de la tan estimada per alguns de vosaltres E. Moliner, una frase que em va quedar gravada a l'instant, deia "en aquesta vida qui té una vocació està salvat". I a mi només em queda que dir AMÉN.

La distancia es una magnitud escalar que mide la relación de lejanía entre dos puntos o cuerpos.

Quan ens referim a la distància entre persones (i no la física), ens passem tota la vida escurçant i ampliant distàncies, absolutament amb tothom; família, amics, companys de feina, coneguts, saludats etc... La clau de l'èxit, i en part de la felicitat està en saber mantenir al mínim la que ens separa de tothom a qui estimem i ens estima. I per tant saber també agafar el màxim de distància amb tot aquell que ni ens interessa, ni ens pot aportar res de positiu.

Així de simple i així de complicat. He dit. jaja

L'altre dia parlant amb una amiga no recordo ben bé de què i em va dir "si és que ja en tens de paciència" i jo "home no creguis, suposo que per a segons quines coses però en general no massa tampoc". Reflexionant una mica un se n'adona que de paciència potser sí en té bastanta però amb els demés. Pel que fa a mi en tinc molt molt poca, i acostumo a deixar córrer les coses massa d'hora només per no haver obtinguts resultats inmediats. Sóc d'aquells que si una cosa no surt bé a la primera ho deixo córrer i "a por otra cosa mariposa" jajaja Com per exemple ara, que seguiria escrivint però una mica per peresa i una mica també per impaciència doncs ja n'he tingut prou per avui jajaja Doncs res, tocarà intentar millorar-ho poc a poc, amb molta paciència jajajaja

Aquí va una frase una mica friki però que em va encantar quan la vaig llegir:

Amaral treuen nou treball el 27 de Maig, el primer single és Kamikaze, tot i això em ve molt més de gust posar una de les seves que més m'agrada...

España se hunde!!!! Chikilikuate a Eurovisión... Zapatero vuelve a ganar las elecciones... como dijo el gran profeta Aznar "España es apenas ya nada"xD

Conyes apart, m'encanta! M'encanta que els peperus hagin tornat a perdre les eleccions. M'encanta veure com segueixen tenint tan mal perdre. M'encanta que Catalunya hagi estat aquesta vegada fins i tot més decisiva que les eleccions del 2004 que ja és dir. M'encanta veure la cara i el somriure forçadíssim d'Acebes i Rajoy fent discursos a una multitud celebrant una derrota altra vegada. M'encanta el vot útil (com si els demés no ho fossin, però ja ens entenem jeje) per parar els peus a un PP tan extremat. Em podria passar hores dient m'encanta...

Perque no és el mateix aprovar un Estatut retallat, que presentar-hi un recurs al constitucional. Perque no és el mateix permetre les bodes homosexuals que anar de bracet amb la Conferència Episcopal. Perque no és el mateix intentar solucionar el problema del terrorisme que voler-ne treure rèdit electoral. Perque no és el mateix retornar els papers de Salamanca (tot i que costi el seu temps) que intentar impedir-ho de totes les maneres possibles. Perque no és el mateix retirar les tropes d'Irak que enviar-les-hi. Perque no és el mateix...

Estic content :D Em sap greu per les forces minoritàries, que s'han vist afectades en major o menor mesura... Ara, que per impedir tornar al poder a aquest PP el que faci falta. Això sí, potser que ens ho fem mirar una mica, perque si ens fixem en la resta de l'estat hi han dues clares i antagòniques ideologies, maneres de fer i pensar, culpa en gran part (és el meu parer) d'una dreta extremista capaç del que sigui, criminalitzant tot pensament que no sigui el seu. De moment es quedaran amb les ganes 4 anys més. Per aquestes i moltes d'altres raons, a mi per molt que em diguin no tots són iguals.

ZP no m'agrada però al costat de Rajoy em sap a glòria.

Llàstima de la derrota del Barça...

Per seguir demostrant que els meus gustos musicals són molt variats, una gran cançó.

Mai us heu preguntat què és millor si sentir-se una cosa o ser-la? Obviament, ser una cosa no implica consciència. Per tant podríem dir que ser no implica sentir-s'ho, ni al revés. Jo de totes maneres sempre em decanto per sentir les coses, ja que això de ser més aviat depèn dels ulls amb els que es miri no?
Anem amb exemples pràctics per fer-ho més entenedor. Què és millor ser estúpid o sentir-s'ho? La primera diriem tots veritat? No hi ha res millor com la dolça ignorància! jajaja En canvi què dur ha de ser sentir-s'ho tot i no ser-ho. Però alhora quan un es sent d'una manera, segons ell ho és no? Puc sentir-me feliç i no ser-ho? No crec veritat? Tot i que ja se sap la felicitat és tan poc descriptible i també pren o ens arriba de tantes diferents maneres, que a ulls dels altres podriem no semblar-ho i al revés.

Bé a què treu cap tanta tonteria? jajaja Ningú trobava a faltar les meves txorrades? suposo que no?! jajaja Doncs a una cançó (per variar como no?!) que em fa sentir moltíssim. El què ja no el direm! xafarders! jajaja ;P Tot i que la lletra és bastant aclaridora.

D'un dels meus grups predilectes d'aquests darrers anys, llàstima que no té videoclip, tot i que el muntatge aquest està bastant bé...

Pressentiment: Impressió o convicció que ha d'ocórrer quelcom, especialment desagradable o calamitós.

Hi ha molts tipus de pressentiments, bé, faré referència als sentimentals, que acostumen a estar basats en certes proves o detalls, i modèstia apart ( jajaja mola escriure com un pedant! xD), acostumo a encertar-la :P Jo m'acostumo a basar sempre en les impressions; Ja em poden dir tot el contrari que si tinc la impressió que una cosa és (diguem-li) X (jajaja per no entrar en detalls massa personals :P), doncs ja em poden jurar i perjurar que és Y (es nota que sóc de ciències eh jajaja) que "sigo en las mias", i el temps sempre acaba donant la raó. Això si sempre en el terreny propi, en l'aliè he de reconèixer que no en clavo ni una! jajaja

Molts d'aquests detalls als que abans feia referència, a simple vista potser ni ens n'adonem ni hi haurem parat atenció, però suposo que queden en el subconscient, que després fa que poguem tenir-los (els pressentiments) sense saber el perquè. Mmmm m'explico molt malament no sé ni si ha quedat gaire clar!
En moltes d'altres vegades ens equivoquem, cosa que fa pensar que les bases no eren gaire sòlides, i que no sempre les coses són el que poden semblar.

Del pressentiment per inspiració divina, no en vull ni parlar, ja tenim prous "freaks" (anomenats futuròlegs etc...) en el panorama televisiu que evidencien que no són més que txorrades, sento ser tan agnòstic però en aquests temes encara és hora que vegi un simple fet que almenys em faci dubtar, ni això!

Bé Noe, no sé si era exactament això al que et referies però és dilluns matí i hi ha poquetes ganes de res :P

Mmmmm li ha tocat a la Sandra! jajjaja Podries escriure 4 línies sobre la passió. I no s'hi val a fer veure que no has vist res eh! jajaja ;P

A cuidar-se!