dimecres, de juny 23, 2010
Cert que menys la salut la resta de coses són secundàries, però quan tot el treball de molt de temps, esforç i sacrifici com el qui més se'n va en orris, et queda certa buidor i impotència, que per més que vulguis no aconsegueixes treure't del damunt.
Podria explicar mil coses, "excuses de mal perdedor" per alguns, ja sabeu que no soc així. Toca aixecar-se i mirar endavant altre cop. Les coses mai m'han estat regalades, no seria aquesta vegada pas una excepció. Serà que encara m'ho he de guanyar més.
LA VIDA A VECES
A veces la vida te salpica de llanto,
te quita el aliento, te enreda en tormentos.
A veces la vida te aspira los sueños
somete tus fuerzas, te pierde en senderos.
A veces la vida te brinda una pausa,
te presta los brillos para encender el alma.
A veces la vida te sopla las penas,
las deja perdidas, latentes... y espera.
A veces la vida te muestra el camino.
te enciende los faros delineando el destino.
A veces la vida los acentos esconde
mordisqueando vocales en sus débiles bordes.
A veces la vida fecunda conciencia
que brotan sin lunas ni tiempo de herencia.
A veces la vida no distingue el afecto
y se vuelvo osco, errante, imperfecto.
Asi es la vida; contradictoria , irónica, desafiante,
impensable, perdecible, agobiante.
Así es la vida, rastreadora de emociones,
se alimenta del alma; se disfraza con razones.
Gràcies a tots per tots els ànims que m'heu anat donant durant aquest temps, no han estat en va. Ja sé que això són paraules al vent ja que els blocs fa segles que estan morts, però sapigueu que US ESTIMO.
A partir d'ara espero anant-me passant més per aquí, si més no, no m'agrada haver-ho tingut abandonat tant de temps.
A partir d'ara espero anant-me passant més per aquí, si més no, no m'agrada haver-ho tingut abandonat tant de temps.
OASIS - Stop Crying Your Heart Out
Ja fa mesos que vas escriure això, però per molt de temps que hagi passat, sàpigues que et segueixo veient capaç de tot el que et proposis, i trïis el camí que trïis, sempre em tindràs al teu costat donant-te el meu suport incondicional.
ResponEliminaHi ha injustícies que costen de païr, jo tinc la mateixa ràbia avui que quan vas escriure aquest post... Molts ànims carinyet, que ningú et faci perdre de vista el molt que vals i no deixis mai de creure en tu mateix! T'estimo!!
(Per cert, fa com a pena i tot que tinguis el blog tan moribund, podries actualitzar-lo una mica, no?)