My Territorial Pissings

Avui, com aquell qui no vol la cosa, m'he decidit a escriure alguna cosa. I just posar-m'hi he vist que tenia uns quants esborranys que, no sé per quins set sous, en el seu dia no vaig publicar. Aquest n'és un d'ells. Un particular homenatge al Mite de la Caverna de Plató:

S'entreveu una escletxa de llum que intenta obrir-se camí en l'habitació. La mires, no sabent si donar-li un cop de mà o privar-la de les seves intencions. De moment restes immòbil, contemplant-la, com fins ara. Saps que la llum ha cegat a més d'un i no en vols ser la seva propera víctima, prefereixes deixar-la fer. Per ara et sembla més que suficient el fet de només entreveure les ombres del teu voltant. Sols esperes el moment precís per obrir la finestra de bat a bat. Saps que mica en mica aquest moment es troba més i més a prop.

I el moment va arribar, vas decidir arriscar i vas guanyar.

Sembla mentida com passen els anys. Aquest bloc va néixer el dia 12/11/2007. El què significa que fa poc més d'un mes que aquest raconet va complir set anys.
Set anys en els quals hi ha hagut una mica de tot i en els que la vida m'ha donat mil voltes. Potser semblen poc, però no en són pas pocs. En tot aquest temps el món ha canviat moltíssim i el bloc ha estat un testimoni més d'aquesta transformació.

Tendim a celebrar més efusivament aquelles xifres que són rodones i exactes, els 5, els 10, els 25, els 50... A mi, per variar en les meves peculiaritats, m'encanta fer i celebrar les coses a la meva manera. I com que el número 7 és un dels meus preferits he cregut convenient no passar per alt aquest aniversari, encara que sigui una mica tard.

I si la cosa va d'aniversaris, enguany se n'han complert vint de la publicació de l'àlbum Definetely Maybe d'Oasis (I per tant, vint anys que els vaig descobrir). És una d'aquelles obres que no poden faltar a la discografia de qualsevol amant de la música pop/rock.

Aquesta va per mi!

He de confessar que fins fa no gaire la fotografia mai m'havia atret massa. Era d'aquelles coses que m'agradaven però a què no hi dedicava gaire atenció. Però ja fa un temps que sí que hi dedico més atenció. Fins i tot podria dir que m'hi estic aficionant una mica, encara que a nivell amateur i sense grans càmeres ni res per l'estil.

Val més una imatge que mil paraules

La seva popularitat ha vingut acompanyada de la de les #selfies, de les quals no en sóc gaire amant. No tant pel fet de fer-se una autofoto sinó pel tipus d'autofoto que acostumen a ser (pits, culs i músculs). Per no parlar de les animalades que arriba a fer la gent de vegades per fer-se'n una d'original, arriscant fins i tot la vida.
No res, em sembla que m'estic fent gran...

Avui faré una confessió un pèl temerària en els temps que corren. M'agrada la política. És més, m'encanta la política. Parlo de la política, no de corrupció, ni tripijocs, ni males arts.

El problema i el descrèdit que viu la política avui en dia no crec que li sigui atribuïble exclusivament. El que està podrit, el que no té massa principis, el que té pocs escrúpols, el que és corruptible, no és altra cosa que la pròpia societat. La política tan sols és un mirall on ens veiem reflectits i on ens cau la cara de vergonya en veure de què som capaços quan tenim una mica de poder.

Però aquesta no és la política que m'agrada. El que m'agrada són els debats d'idees, escoltar els arguments de totes les parts i treure les pròpies conclusions. Sóc dels pocs que s'empassarien tot el debat sobre l'estat de la nació. Sóc d'aquells que si pogués em miraria totes les tertúlies polítiques possibles. Sóc d'aquells que sempre estan pendents dels sondejos demoscòpics i de la seva evolució. Sóc dels que xalen com nens a les nits electorals i es passen les nits pendents de l'escrutini.
Avui per exemple, aquí em teniu escrivint quatre línies, amb el 324 de fons, escoltant mítings com moltes vegades faig, avui dels socialistes a la Festa de la Rosa, emprenyant-me per algunes coses que sento, assentint en d'altres.

Sí senyors, ho confesso, sóc un bicho raro.

Tendim a idealitzar temps passats. Jo no especialment, encara que sí musicalment. Em fascinen els anys 80. Crec que fou una dècada molt prolífica i a la vegada variada. De l'estètica millor no parlar-ne gaire, força extremada i poc convencional.

Amb aquesta idealització potser hi té a veure el fet que gran part de la meva infància transcorregué durant aquesta meravellosa dècada. No són pocs els dies que sense solta ni volta comences a recordar. Una cosa et porta a una altra, i des d'una cançó dels Spandau Ballet fas cap a aquells dibuixos animats que els dissabtes i diumenges tarda, després de dinar, mai et perdies. I és clar, el cervell no pot deixar-ho allí i acabes, sense saber com hi has fet cap, recordant aquella llauna de CocaCola ballarina que tenien a l'estanteria del bar del poble. I segueixes, i te'n recordes d'aquella pel·lícula que en el seu dia et va fascinar i que els seus efectes especials ara et semblen ridículs. I llavors et ve a la memòria...∞

Si sou dels meus, internet i Youtube en concret acaben resultant contraproduents perquè resulta ser un no parar, de videoclip en videoclip y tiro porque me toca.

L'allotjament fou a casa d'una bona amiga, cosa que en una ciutat cara com és París, és de molt agrair. Aquest mateix fet ens permeté no patir massa pels àpats, sobretot pels sopars ja que pels dinars, la majoria de dies, vam anar tirant a base d'entrepans, fets de les tradicionals baguettes i formatges francesos, gentilesa de l'amfitriona.

Pel que sí que vam patir fou pel fred. Vam passar un fred de collons!! Sobretot tenint en compte que era la setmana prèvia de Sant Joan, per tant ens havíem emportat roba per tapar-nos però no pas per anar abrigadíssims com ens hauria calgut. No va gelar, però sí ploure més d'un dia, a més de vent i temperatures baixes.

Pel que respecta al planning del viatge fou perfecte. La guia hi havia dedicat una bona colla d'hores, i el fet que ella ja havia visitat la ciutat amb anterioritat en 3 ocasions fou perfecte per no perdre'ns gaires dels llocs més coneguts, especials i encantadors de la ciutat.

Us podria parlar de la llarga llista d'edificis, monuments i indrets visitats, i ho faré, però en la propera entrada!  TO BE CONTINUED...

Quan parlem de gustos, aficions i coses que ens agraden tots tenim les nostres. Però una de les que compartim gairebé tots els humans és viatjar. Això sí, cadascú amb el seu estil i les seves motivacions.

Avui vull parlar de mòbils. Ja fa uns quants anys vaig publicar alguna entrada que també hi feia referència, però avui l'enfocaré de manera molt diferent, ja que aquest món ha canviat moltíssim des de llavors.

No sé si algú de vosaltres s'ha atrevit a comprar un mòbil xinès... Jo sí ho he fet, i per partida doble, i en aquesta entrada vull donar-vos quatre pautes per si us hi acabeu decidint, ja que el principal avantatge és que per poc més de cent euros pots aconseguir un bon mòbil a l'alçada de les grans marques que aquí ens costen de 400€ en amunt.

Abans que res, si no voleu acabar bojos per la quantitat i quantitaaaat de mòbils que hi arriben a haver, hauríeu de marcar-vos un pressupost i una mínima idea de les característiques que voleu que tingui el mòbil: mida (sobretot de la pantalla), durada de la bateria, càmeres, memòria RAM i ROM.

Una vegada tinguem una mínima idea del tipus de mòbil que volem, ara en el que ens hem de fixar és on comprar-lo. Hi ha moltíssimes pàgines que s'hi dediquen i de les quals podeu trobar crítiques i informació només googlejant una mica. Les que jo puc recomanar per haver-hi realitzat alguna compra i no haver tingut cap tipus de problema són MyEfox, Igogo.es i TinyDeal.

Sobretot ens hem de fixar que acceptin pagament per PayPal (aquestes tres ho fan), ja que és un mètode de pagament amb garanties per si hi hagués algun problema amb la nostra compra. Si no teniu compte de PayPal és molt recomanable que us n'obriu un.

Pel que fa a mètode d'enviament, sempre és aconsellable escollir el normal, mai enviament ràpid, ja que quan el paquet entri al país serà probable que ens el parin a la Duana i ens acabin cobrant un sobrecàrrec. En canvi si l'enviament el fem mitjançant correu normal, les probabilitats que ens el revisin a la Duana són bastant baixes, encara que l'inconvenient és que tardarà entre 15 i 30 dies en arribar.

Això sí, també hem de tenir molt de compte a no fer comandes gaire grans. Si volem comprar força productes és preferible repartir-los en diversos enviaments, ja que un paquet voluminós pot resultar vistós i que conseqüentment acabin revisant-lo a la Duana.

I fins aquí els quatre consells bàsics per comprar en pàgines de mòbils xinus, en alguna pròxima entrada ja parlaré dels dos mòbils comprats i de la seva valoració.

Ja ens trobem a la segona quinzena d'agost, el que significa que ja va quedant menys d'estiu i conseqüentment tot anirà tornant a la normalitat del dia a dia.

I perquè em refereixo a la normalitat del dia a dia? Que no n'és de normal l'agost?
Doncs no. Millor dit, ROTUNDAMENT NO!

Hi ha moltes coses que no m'agraden d'aquest país en què vivim, una d'elles és precisament que a l'estiu, i més concretament a l'agost, sembla que tot s'hagi d'aturar, com si el món no seguís girant...

M'explico; ni se us acudeixi intentar fer qualsevol gestió (del tipus que sigui) mínimament important durant aquest període perquè tot intent serà en va, sobretot si tenen a veure amb l'Administració. Si us arriben a atendre ja us podreu donar per més que satisfets.

I no estic en contra de les vacances a l'estiu ni molt menys, és més, estic absolutament convençut que en un país amb el nostre clima, l'estiu és el període ideal per realitzar-les. El que sí penso és que s'han de saber racionar les coses sense que certs serveis puguin veure's afectats.

Per exemple, no em sembla massa normal que al mes d'agost a la DGT no li doni la gana que la gent es pugui examinar, quan de cara als estudiants, per exemple, pot ser la millor època.

Però en fi, vivim en un país que no és massa normal. Així que esperarem religiosament a que arribi el setembre. Mentrestant, podem entretenir-nos amb les coses bones o no tan bones que té l'estiu, com per exemple la cançó de l'estiu.

Més de tres anys després de la darrera entrada em decideixo, de nou, a reobrir aquest racó tan especial. El fet que la bona amiga Mabel s'hagi animat en una nova aventura blocaire anomenada Aventures i Desventures dels 30 ha ajudat força a que m'entri el cuquet.

Setmana crucial passada... La valoració és força positiva, encara que ara toca esperar als resultats. El peix ja està tot venut, només he de saber si a mi me'n toca o no jajaja La veritat que ha estat una setmana un pèl estressant, 2 entrevistes a bcn i després ves corrents per arribar lo més aviat possible a la feina (que ja fan i han fet prou dexant-te-la compaginar amb dues opos...)

Hi ha notícies que no per esperades et deixen de saber greu... Ahir va complir-se allò de "crónica de una muerte anunciada".

Ja diuen que la vida dona mil voltes... Si m'haguéssin dit no fa massa anys que a dia d'avui estaria com estic (laboral i personalment parlant), no m'ho hauria pas cregut. El balanç és força positiu, sobretot i bàsicament a nivell personal. Encara que laboralment no em puc queixar, ja que el sol fet de tenir feina, avui dia, és un autèntic luxe!

La vida de vegades ens mostra la seva cara menys simpàtica, i una mica més amarga. Aquest any està sent extrany en aquest sentit, tinc molta sort ja que a nivell personal les coses m'estan anant de fàbula. En canvi he rebut més d'un revés d'aquells que et fan pensar lo injusta que és la vida.

Molt bones a tots. Això està abandonadíssim i em fa molta pena la veritat. Escric unes quantes paraules només per cridar als quatre vents lo content i feliç que estic amb la meva nova vida. Hi ha coses que sembla que mai han d'arribar, però ho acaben fent, amb paciència i esforç tot arriba.

Dir-vos que com ja sabeu enguany l'he passat al sud, entre Sevilla i Huelva. Han estat 3 dies i mig molt profitosos i entretinguts, gràcies als acompanyants! Amb vosatres no passar-s'ho bé és impossible. I seguint la tradició, que vàrem començar ja fa 3 anys, no es va sopar fins que ja havíem entrat al 2010. Gràcies també als anfitrions que ens van fer la estada molt agradable, ens vam sentir realment com a casa.

Ara és quan m'entra una mica la melangia de que tot ja ha passat, però reconforta saber que serà el primer de molts viatges que farem, Sevilla ha estat un molt bon primer destí.

M'encantaria posar alguna foto però la fotògrafa oficial era la Neus, així que us haureu de conformar amb un copiar pegar made in Google de la Giralda (que per descomptat vam pujar :) )

Lo bo del programa en qüestió és que pots escoltar el disc que et vingui de gust quan et vingui de gust. Pots crear llistes, mirar les cançons i àlbums més escoltats, accedir a les novetats del moment. Tot sense necessitat d'ocupar espai al nostre disc dur, només cal gaudir de connexió a internet. Sona molt bé oi? Com tot alguna pega ha de tenir... I és la publicitat que de tant en tant va apareixent entre cançons, però res que no sigui suportable... Lo millor de tot és que sembla que té el vistiplau de les discogràfiques, que mica en mica van deixant de veure en internet un enemic sinó un mitjà més de difusió i de negoci. El fet és que han tardat una bona colla d'anys a adonar-se'n que els temps canvien i que allò de vendre àlbums com a xurros ja no tornarà a ser.

Soc mala persona, és més,diria que molt mala persona xD  Quan arriba aquesta època de l'any en que molts acabeu o esteu apunt d'acabar les vacances és quan vinc jo i dic FOTEU-VOS! jajaja Que us pensàveu pas que serien eternes o què? A aixecar el país colla de dropos! xD Ja ho diuen que la enveja és molt dolenta... Mal de muchos, consuelo de tontos, però això que de pena no me'n feu gens! xD